Carta al director

Ayer salió en "la Vanguardia", en la sección de opinión, una carta al director de una señora, madre de un chico de 25 años con Síndrome de Down, en la que nos hace reflexionar sobre la cantidad de abortos que se realizan apelando que el niño "no sería feliz"... La verdad es que es impresionante. Os animo a leerla:

Néixer amb una etiqueta

Fa unes setmanes, els mitjans de comunicació es feien ressò d´un informe de l´Agència de Salut Pública de Barcelona on es diu que el nombre de naixements de nens amb la síndrome de Down a Catalunya (SD) ha disminuït un 70%. El mateix informe indica que, del total de casos de SD diagnosticats durant el primer trimestre de gestació, només un 4% segueixen el curs normal de l´embaràs. Èxit dels nous mitjans per diagnosticar?

Jo sóc la mare d´un noi de vint-i-sis anys amb SD. El meu fill és un noi feliç, alegre, animat, treballador i molt autònom. Té molts amics, de totes les edats i condicions. Treballa en una pizzeria, és un gran culé i un fan del senyor Antoni Bassas i de Catalunya Ràdio. Gràcies a ells ha après a interessar-se pels temes d´actualitat. Malgrat que no afina ni una nota, té una gran sensibilitat per la música. S´entusiasme amb l´òpera. Ara fa poc, sembla que ha començat una relació amb una noia.

No voldria, amb aquesta descripció, oferir una visió idíl · lica ni de l´Andreu ni de les persones amb SD. La seva vida i la nostra no han estat senzilles. D´altra banda, la SD pot comportar problemes físics i psíquics que limitin de forma molt greu la vida de les persones afectades. Tots els esforços fets els darrers anys perquè les persones amb discapacitats intel · lectuals assoleixin la màxima autonomia possible i s´integrin en la societat perdran la seva continuïtat. Penso en els esforços fets per les famílies, els educadors i les entitats que treballen donant suport a les persones discapacitades. Però, sobretot, penso en l´esforç fet per les mateixes persones amb SD o amb qualsevol altra discapacitat. Davant d´aquesta situació em formulo algunes preguntes: el fet de poder diagnosticar la SD en fase prenatal, ens autoritza a privar aquestes persones de viure? Per què no volem que existeixin? És que ens molesten? Ho fem per elles o per nosaltres? Ens fa por la feina que requereix la promoció d´aquestes persones?

Què farem si un dia podem conèixer el gen de la delinqüència, el del càncer, el de la lletgesa, el del mal humor...? Privarem de néixer totes les criatures que ho facin amb una etiqueta de dificultat? No seria millor que, enlloc d´esforçar-nos a eliminar el que ens molesta, ens esforcéssim a entendre i valorar la diversitat, la feblesa, la contrarietat, l´esforç...? Ens sentim cofois dels esforços (científics, polítics, econòmics...) que es fan per evitar l´extinció d´algunes espècies d´animals o plantes. Però, per altra banda, estem fent esforços per extingir el col · lectiu de les persones amb la SD. Com s'entén això?

PAQUITA MONTANER BATLLE Barcelona